Birthday againts the law

Hola família!

Ja tornem a ser aquí per explicar-vos el que ens passa per Boston. Aquesta vegada, la cosa va de prohibicions i de com fer les coses difícils.

El dia 20 de setembre va ser l'aniversari de la Carlota i, evidentment, no podíem deixar de celebrar-lo. Pensareu que no pot ser tan complicat, celebrar un aniversari, però la cosa es complica si ets als Estats Units (the US, com diuen ells).

El dia va ser normal, aquí es treballa (i no, no es pot sortir de festa perquè l'endemà no és Festa major d'Esplugues i no hi ha concerts, ni res de tot això...). Però al vespre, vam decidir anar a sopar amb un parell de catalans, enginyers de la UPC que també volten per aquí: l'Edu, i l'Hèctor - que és qui ens ha acollit fins avui a casa seva, i ara sí, dilluns, marxem a casa nostra, ja us ho explicarem!-. Després de buscar un lloc per a sopar que no ens impliqués deixar-nos-hi els ronyons com a mètode de dació en pagament, vam acabar en una mena de centre comercial de menjar. És un edifici de dues plantes amb diversos establiments, des del més cutre fins al més estrany que us pugueu imaginar. Vam acabar sucumbint als encants d'unes porcions de pizza fantàstiques i ens vam decidir a sopar. Fins aquí, tot normal, tot i els dubtes que ens van suposar els 15 tipus de begudes diferents que hi havia (5 tipus de llimonada, 3 coca-coles i derivats.... i evidentment, ningú no beu aigua).

Vam sopar feliços i contents, i la Carlota va decidir auto-regalar-se un gelat de Ben&Jerry's de xocolata amb més xocolata i més xocolata per postres ( i vaig ser molt feliç! ;) ), tot i el fred que feia a fora.

Quan ens disposàvem a anar a prendre una cervesa, l'Edu es va adonar que no duia el passaport, i aquí van començar els problemes. Volíem anar a un pub on hi havia una trobada de gent que parla en castellà (espanyols, d'acord, però d'altres llocs també) però sense passaport no es pot ni tan sols entrar als bars. Després de dos intents fallits, vam decidir que la millor idea seria anar a la residència de l'Hèctor i, havent comprat abans una ampolla de cervesa, prendre-la allà. Mentre hi anàvem, fèiem broma, que segur, seguríssim, que hauríem de signar un formulari o complir alguna formalitat. I sí, evidentment, formulari verd, formulari blau, a l'estil de l'Astèrix i l'Obèlix a les dotze proves, ens va tocar omplir el formulari per entrar alcohol a la residència. el resultat és aquest:

El cartellet assegura que estem autoritzats a beure alcohol (màxim 10 persones)

I ahà, va arribar el moment de bufar les espelmes, però és clar, no podia ser tan fàcil. Aquesta vegada no va tocar omplir formulari, però ens vam adonar, per sort, i a l'últim moment, que si enceníem les espelmes a dins, podíem fer saltar els detectors de fum i, un cop les espelmes posades damunt d'una muffin de nabius i d'un tros de brownie de xocolata amb nous, ens va tocar sortir a bufar les espelmes al carrer. I així vam acabar, bufant les espelmes en un banc de pedra de la residència del davant d'on estàvem, amb aquestes pintes:

A punt de bufar, demana un desig...!

I després de bufar les espelmes, vam anar a menjar-nos el pastís improvisat i a prendre'ns la cervesa (un cop autoritzats), i aleshores, ens en vam anar a dormir, quan la Carlota ja s'havia fet gran i n'havia fet 22.


La propera entrada, us expliquem com hem trobat pis i us ensenyarem com és casa nostra!


Una abraçada,

Oriol i Carlota

Cereals invaders

Hola familia!

No sé exactament per quin motiu, però imagino que us farà il·lusió tenir notícies nostres, però com que fer-ho de manera convencional no és el nostre estil, hem pensat que seria més divertit si us expliquem, de tant en tant, allò que ens sorprèn o ens agrada veure per aquí.

De moment no hem tingut massa temps per veure gaire coses, la veritat és que estem una mica atabalats buscant pis, cosa que no és excessivament fàcil, però seguim buscant sense treva i esperem trobar alguna cosa abans de dimecres.

Però és imprescindible que llegiu la nostra experiència cereàlica. Sí, ho heu llegit bé; els cereals americans mereixen un capítol especial (el primer!) en el nostre relat de l'experiència americana.

Imagineu un passadís de 15-20 metres de llarg amb dues prestatgeries de 2 metres del sostre a terra. ho teniu? ho visualitzeu? d'acord. Doncs ara imagineu-les plenes -de dalt fins a baix- de cereals. podeu pensar que no és res, que no és greu, i que tots els cereals del món no poden ser diferents. Però és mentida! no us imagineu la quantitat de cereals diferents que hi ha al món, i són tots aquí! hi ha cereals de colors, de formes diferents, de tots els gustos del món i de tots els preus i de tot del tot de tot del que us pugueu imaginar. Hi ha cereals de poma, de cirera, de maduixa, quadrats, rodons, en forma d'estrelles, light, amb sucre, sense sucre, amb mel, de colors, de xocolata, en forma de cereal, cereals amb xocolata, amb fruites, sense res, ecològics (caríiiiissims!!) que s'inflen amb la llet, que no s'estoven... ah, i tots de tres, o quatre marques diferents. i si us penseu que els endreçen per marques, mentida! i si us penseu que els endreçen per tipus, mentida altra vegada! això és campi qui pugui, escolti'm!

No vam poder evitar comprar els cereals de colorins... I tenen tan mal gust com sembla.

Sé que no és una gran aventura, però ens hauríeu d'haver vist aturats, completament bloquejats durant deu minuts de rellotge intentant descobrir què volíem comprar per esmorzar, i sobretot, la cara que feia la resta de gent que passejava pel supermercat i ens mirava com si fóssim idiotes. El nostre major consol és saber que molts d'ells moriran sense haver tastat l'oli d'oliva, i això no ho canviaríem per res del món.

Bé, seguirem explicant-vos què fem tan aviat com puguem!

una abraçada!

Oriol i Carlota