Bewitched!

Hola familia!

No, no hem desaparegut ni hem tornat de Boston sense avisar (tot i que ja no ens falta gaire), sinó que simplement, ens hem dedicat a fer milers de milions de coses per poder-vos-les explicar i últimament, amb tanta activitat no hi ha manera de parar i posar-se a escriure.

En fi, som-hi!

Com sabeu, als Estats Units si una cosa saben fer és fer festes i fer-les grosses, són els reis del màrqueting i tal i qual... i a més del Nadal, el que més els agrada és Halloween. Doncs sí, aquest post va de Halloween i de totes les bogeries que comporta.

Curiositat primera: Halloween prové d'un poble al costat de Boston, que es diu Salem. Us sona, oi? és el poble on es van massacrar i assassinar desenes de dones i alguns homes per voler ser diferents, ja se sap, la moral puritana i el fet que els francesos, els anglesos i els holandesos enviessin aquí a tots els integristes provoca coses com aquestes...

Doncs bé, una setmana abans de Halloween, ens vam armar de valor, i acompanyats per un dels nostres Bostonians amics, l'Edu, ens en vam anar a Salem. Actualment, Salem és un poble completament dedicat al turisme, que s'omple cada any per Halloween de gent amb ganes de festa i durant els dies anteriors de turistes (ja siguin estrangers de debò o americans d'altres estats) que hi van a veure com un poble sencer es torna un espectacle.

A Salem TOT són bruixes. TOT vol dir que la botiga de bicicletes de Salem té l'emblema d'una bruixa en bicicleta, i que hi ha estàtues de bruixes, museus de bruixes, botigues de bruixes..... Bé, i també hi ha un museu dels pirates (Salem era el port on arribaven els vaixells que no hi cabien al port de Boston, i per tant era un lloc atractiu, tan atractiu que diuen que Barba Negra era de Salem) i on hi ha també The House of Seven Gables, que dóna nom a la novel·la de Nathaniel Howthorne.

Però sabeu què hi ha, també, a Salem? a Salem hi ha la primera botiga de caramels dels EEUU i la primera botiga de gelats... O almenys això diuen ells. així que què us sembla que vam fer, a Salem? Doncs sí, vam fer el marrano, i vam menjar gelats i caramels i vam visitar la botiga de les bruixes...

I finalment, quan ja ens pensàvem que no hi hauria res més espectacular, ens vam trobar amb això... Us hi posem un vídeo perquè val la pena de veure-ho, perquè sí, així decoren les cases a Salem per Halloween:

Un cop feta la visita a Salem, i preparats per a Halloween... doncs bé, llavors va venir l'amiga Sandy i ens vam quedar sense poder-lo celebrar de debò.

Tot i això, aquells dies estavem acompanyats, i ens van ajudar a fer un Jack'o'Lantern molt molt molt xulo i la nit de Halloween ens vam passejar pels carrers del nostre barri i vam veure com els nens feien Trick or Treat... i així ens vam quedar, Bewitched!

Home, sweet home (3/3)

Hola familia!

Per fi, per fi, acabem la peripècia de trobar casa!

En la darrera entrada estàvem desesperats movent-nos entre les diverses immobiliàries de Cambridge i en caça i captura de la Jeniffer.

Doncs quan ja ens pensàvem que no trobaríem mai un lloc on viure i ens plantejàvem alternatives diverses (llogar una auto-caravana, dormir sota d'un pont, fer-nos passar per un dels estudiants asiàtics de la residència de l'Hèctor i dormir sota l'escala o al pàrquing de bicicletes...) llavors, llavors vam veure la llum. Vam entrar en una immobiliària molt petita, on ens va atendre un noi molt maco, amb cara de penjat, en Tim, que molt ràpidament ens va dir que tenia una cosa que potser ens serviria... per cert, us ha agafat les trucades, la Jeniffer a vosaltres? A nosaltres tampoc. Comencem a sospitar que la Jenny no existeix, és com el Pare Noel o el Ratoncito Pérez...

Doncs això, que de cop, l'amic Tim ens va dir que tenia per a nosaltres un apartament molt petitó, moblat, perfecte per a nosaltres... però tenia dos problemes: que no podíem anar-lo a veure aquell dia i que no s'hi podia entrar a viure fins el dia 1 d'octubre. D'acord, ara pensareu, va home va, que ja deu fer dies que hi viviu.. sí, però llavors érem 17 de setembre, i la cosa estava complicada...

L'endemà vam anar a veure el pis, i després d'una ullada vam decidir que definitivament, allò havia de ser casa nostra. Vam marxar de l'apartament amb el cor encongit de no poder-hi tornar però amb la felicitat de saber que no, finalment, no viuríem sota d'un pont.

la nostra habitació

Els dies següents vam fer un munt de coses, com per exemple pagar tot el lloguer de cop, però això ara no ve al cas. El que sí que és important és que us expliquem com vam fer la mudança fins a casa nostra. Heu de saber que el nostre amic Hèctor ens podia acollir durant 14 dies, però no més, cosa que ens va fer moure'ns de casa seva cap a un hotel tres dies abans de marxar. Però com que som personetes preparades per a la vida moderna, vam deixar les nostres maletes enormes a casa l'Hèctor i ens vam endur el que necessitàvem a l'hotel. Hauria estat fantàstic si no hagués diluviat durant el viatge de casa de l'Hèctor fins a l'hotel. Només un apunt, durant tot el dissabte i diumenge al matí NO VA PLOURE.

Diumenge al matí vam llevar-nos i al cap de poca estona ens va trucar l'amic Tim dient-nos que podíem anar a casa un dia abans del previst. Vam sortir d'una revolada de l'hotel i vam anar cap a casa. Un cop hi vam ser, vam decidir anar a buscar les maletes a casa l'Hèctor i quan sortíem de casa seva carregats com mules.... sí, efectivament, es va posar a ploure.

Un cop més o menys instal·lats i remullats ens vam adonar de totes les coses que ens faltaven a casa: llençols, olles, tuppers, edredó, coixins, sabatilles, una graella... en fi, que ens en vam anar a comprar (sí, meravelles del capitalisme salvatge, els diumenges està TOT obert).

Com que som una parella fantàstica i adaptadíssima a l'entorn, anem en bicicleta a tot arreu (a Cambridge va així la cosa, si ets "cool", vas en bici), així que, per què no, a comprar en bicicleta. Vam anar al Target, que és una cosa així com un LIDL on hi venen de tot, menjar, roba, bicicletes, iPads... i vam carregar amb tot el que havíem de comprar.

El viatge de tornada va ser una mena de broma, perquè tot i que ja havia sortit el sol, ens en vam adonar que la gent ens mirava quan anàvem pel carrer.... quan vam arribar a casa i vam veure la fila que fèiem, vam entendre per què:

Aquesta era la nostra pinta tornant del Target

Doncs bé, després d'un parell o tres de dies de netejar, i endreçar, ens hem fet nostre l'apartament. Ah sí, que no sabeu com és... doncs mireu, vivim en un soterrani, que té les finestres a un metre de terra, així que tenim llum de dia, i tenim un llit, un armari molt gros, un lavabo prou gran, una tauleta per dinar, una cuina que té de tot, un sofà llit i una estufa, així que en tenim prou per viure i ser feliços :)

hem omplert una paret de mapes per no perdre'ns!

Aix! Doncs ja som a casa! Així que ara ja no cal que patiu més, que ja estem tranquils, feliços i contents a casa nostra. La propera entrada us explicarem què passa als parcs de Boston, i els seus terribles invasors...

sabeu quines són les de l'Oriol? i les de la Carlota?

Una abraçada,

Oriol i Carlota

Who knows Jeniffer? (2/3)

Hola familia!

Doncs sí, ja ha arribat la segona part que estaveu esperant...

Primer de tot, perquè no patiu més, us hem de dir que durant els dies que hem estat buscant pis no hem estat al carrer: per sort, tenim un amic magnífic, l'Héctor, que ens ha acollit a casa seva durant 14 dies.

Però anem al gra, que ens vau deixar en l'anterior entrada i encara no teníem pis i estàvem tornant-nos bojos amb el Craigslist! És evident que això no podia acabar així. Després de dos dies de recerca per internet, dilluns a primera hora vam poder anar al servei de Housing del MIT (Massachussetts Institute of Technology). Què és un servei de Housing? Doncs és un lloc on t'assessoren sobre com trobar un lloc on viure, des de donar-te adreçes de pàgines web, fins a telèfons d'agents immobiliaris o també fan revisió de contractes de lloguer per evitar que els estudiants siguin estafats en massa.

Al servei de Housing del MIT ens va atendre una mena d'àvia venerable tipus Miss Marple que ens va explicar a quins barris podíem viure i a quins no, què havíem d'exigir en un contracte de lloguer (aquí és obligatori per al propietari oferir la calefacció als inquilins, per exemple), i quins eren els preus que podíem pagar. A més a més d'això, ens va parlar d'una agent que ens havia de solucionar la vida: la Jeniffer.

Després de l'entrevista amb la Miss Murple de Philadelphia la Carlota es va passar tot un dia sencer trucant a tots els telèfons que ens havia passat la senyora: bed & breakfast, hostels, hotels, agents, hostals del YMCA (sí, el que tenen una cançó dedicada dels Village People)... Podem dividir el resultat de la recerca en dos grups: els que directament ens prenien per bojos, i els qui ens deien que cap problema, però que no tenien res per menys de 3000 $ al mes. Evidentment el tema era desencoratjador, però així i tot, no vam deixar de fer trucades a la Jeniffer, ja que a molts dels llocs on trucàvem ens deien que ella seria la solució als nostres problemes.

Però després de molts intents, un dels Real State Agents (agent immobiliari), o "realtor", ens van agafar el telèfon i ens van dir que ens podien ensenyar un estudi (un apartament petit) en un lloc concret. El preu era relativament alt, però la desesperació era proporcional, així que vam anar cap al lloc indicat. Ah! quin gran error! A New England tenen la mala costum de tenir més o menys els mateixos noms per tots els carrers, i pobres de nosaltres, vam anar a parar al carrer Cambridge de Cambridge i no al carrer Cambridge d'Allston, que és on havíem d'anar. Quan vam trucar a l'home qui ens havia d'ensenyar el pis, ens va treure de l'error i vam decidir anar cap al lloc indicat.

45 minuts després caminant sota el sol (Allston és a l'altre costat del riu, creuant-lo per un pont que és una autopista i que no està pensat per vianants), vam arribar al lloc indicat. Totes les cases del carrer eren bastant boniques, i estaven cuidades excepte una, que tenia l'aspecte d'estar abandonada. Us ho imagineu, oi? Vam picar a la porta de la immobiliària, i quan van sortir per ensenyar-nos la casa on se suposava que havíem de viure ens vam dirigir, efectivament, a la casa que estava més destrossada del món. Era una mena de casa del terror, el lloc on no voldríeu viure mai, escenari perfecte per pel·lícules de por tipus La Matança de Texas o per al robatori d'òrgans: façana de fusta despintada, la porta amb el vidre trencat, una porxada enorme amb les bigues completament desgastades, un passadís fosc i emmoquetat, amb una olor d'humitat penetrant que es desprenia de les parets... i quan es va obrir la porta de l'"estudi" en qüestió, va resultar ser una habitació petita, de la mida d'una cel·la de monjo de clausura, amb un llit, una tauleta, un microones, una pica i un vàter amb un forat a terra i una aixeta per a dutxar-se. No cal dir que vam sortir corrents immediatament i no vam ni esperar a parlar amb qui ens l'havia de llogar per dir que no, que no gràcies. Que el dia que volguéssim ser assassinats ja els avisaríem, però que de moment, ens estimem els nostres cossos sencers i no ens sobra cap ronyó.

Recreació aproximada de la casa que ens van ensenyar

Havíem perdut l'esperança, era tard, feia calor i semblava que no trobaríem mai una casa per a nosaltres, però després de conèixer uns catalans que viuen aquí a Boston, vam acabar, sense voler-ho, al carrer on hi ha totes les agències immobiliàries de Cambridge. I allà va començar l'aventura de debò.

Imagineu un carrer molt i molt llarg, que, per exemple, és el carrer on hi ha TOT el que us pugueu imaginar de Cambridge. Doncs sí, allà hi ha les immobiliàries, totes posades en fila, així que, sense tallar-nos ni un pèl vam anar entrant a totes les que es posaven en el nostre camí.

En vam veure de tot tipus, d'immobiliàries; de les tradicionals, de les més modernes, de cutres, de pijes... Vam anar a una d'aquestes darreres (de les pijes) on ens va atendre un home amb un iPad que ens volia ensenyar una casa. La casa que ens va ensenyar, caríssima, per altra banda, eren dues habitacions buides amb un sofà ronyós. Val a dir que l'home, quan va veure el sofà fet pols i brutíssim es va posar a suar i va acabar d'agafar aquest aspecte, que fins aleshores només insinuava:

Imagineu-lo amb un iPad a l'altra mà i s'hi assemblarà bastant

I quan pensàvem tallar-nos les venes definitivament, i ja havíem desistit de trobar la Jeniffer que ens havia de solucionar la vida, o a qualsevol altre...

...continuarà...

una abraçada,

Oriol i Carlota

Bed & Craigslist (1/3)

Hola familia!

En el darrer post us vam prometre que us explicaríem com és el nostre pis i com ha estat trobar-lo; doncs bé, després de molt pensar-hi i parlar-ne, i com ja veureu, trobar casa ha estat com... com un viatge a Ítaca... i per això hem decidit dividir-ho en tres posts, perquè té tela, el tema...

Aquesta és la primera entrega: 

Hi ha diverses coses que havíem de resoldre per venir a viure aquí durant 3 mesos. Una eren els bitllets d'avió. Una altra els visats (d'estudiant, J1; i exempt de visat, l'ESTA). Una tercera era el lloc on dormir. Evidentment és la que ens ha dut més maldecaps.

Pobres de nosaltres, primer pensàvem que resoldríem l'assumpte de l'habitatge des de Barcelona, per anar sobre segur. Innocents de nosaltres... encara no coneixíem les peculiaritats del mercat immobiliari de Cambridge, localitat contigua a Boston on s'ubiquen el MIT i Harvard, dues de les millors universitats del món. Es tracta d'un municipi relativament petit on es concentren estudiants, professorat i personal d'alt nivell adquisitiu. Per altra banda, l'afluència constant de nous estudiants fa que hi hagi molta més demanda que oferta. I per últim, els edificis residencials no són blocs de pisos, sinó cases unifamiliars (com a gran part de Nord Amèrica) de 4 o 5 habitacions com a molt, fet que fa que trobar un habitatge a menys d'un quilòmetre del centre (en aquest cas el MIT) pugui resultar impossible.

A més a més, tres factors jugaven en contra nostra. Primer, arribàvem a mitjans de setembre, quan ja havia començat el curs i la majoria d'estudiants nous ja havien acaparat totes les ofertes raonables. Segon, només veníem per 3 mesos. Això et descarta automàticament a ulls de qualsevol propietari, ja que amb un mercat tant avantatjós per ells es poden permetre el luxe de rebutjar contractes per menys de 6 mesos. I tercer, la majoria d'ofertes eren habitacions per a una sola persona, no per a dues. Això ens reduïa les possibilitats al mínim, que en l'argot del mercat immobiliari vol dir pagar un preu vergonyosament alt.

Doncs bé, com dèiem, nosaltres intentàvem trobar pis abans d'arribar. I això a Boston significa una cosa: Craigslist! Es tracta d'una web (LA web) on s'anuncien tot tipus de productes de segona mà, entre ells ofertes de pisos per llogar. Ara bé, més que una bonica i endreçada web tipus Segunda Mano o eBay, Craigslist s'assembla al fanal del costat de casa, on hi ha anuncis de massatgistes, pisos, serrallers o pintors. No hi ha cap mena d'odre, ni garantia. Després de 3 mesos revisant-lo de dalt a baix cada setmana, hem arribat a la conclusió que probablement només un 1% de les ofertes val la pena.

xkcd (còmic) sobre craigslist! sembla exagerat, però no ho és tant...

Ens hem trobat de tot. Pisos que valen la pena però que ja estan agafats; gent que, com dèiem, només busca una sola persona i per un any sencer o més; publicitat de webs que intenten atraure visitants despistats... i el nostre preferit: el "professional d'èxit que està de viatge i vol llogar el seu pis". El professional de viatge té un pis meravellós que vol llogar. Com que té una carrera de prestigi (geòleg, neurocirurgià...) no li preocupen els diners, tan sols que algú li cuidi el seu piset cèntric i moblat. Respon de seguida als correus, i entre d'altres perles diu bajanades com que no té ningú que pugui obrir-te la porta i que t'acostis al pis... per veure'l des de fora!!! I si t'agrada, li envies els diners per correu i ell t'enviarà les claus per missatger... Sí, i la gent deu picar, perquè n'hi ha a grapats d'aquestes estafes.

I aquest va ser el nostre primer contacte amb el gran món que és això de trobar pisos en ciutats super-poblades d'estudiants disposats a pagar qualsevol cosa i a ficar-se en el primer forat que troben per tal de ser a prop de la seva facultat....

D'acord, d'acord, i ara direu que el post és una mica depressiu, però aquestes eren les nostres perspectives, fins que....

... continuarà....

una abraçada,

Oriol i Carlota

Birthday againts the law

Hola família!

Ja tornem a ser aquí per explicar-vos el que ens passa per Boston. Aquesta vegada, la cosa va de prohibicions i de com fer les coses difícils.

El dia 20 de setembre va ser l'aniversari de la Carlota i, evidentment, no podíem deixar de celebrar-lo. Pensareu que no pot ser tan complicat, celebrar un aniversari, però la cosa es complica si ets als Estats Units (the US, com diuen ells).

El dia va ser normal, aquí es treballa (i no, no es pot sortir de festa perquè l'endemà no és Festa major d'Esplugues i no hi ha concerts, ni res de tot això...). Però al vespre, vam decidir anar a sopar amb un parell de catalans, enginyers de la UPC que també volten per aquí: l'Edu, i l'Hèctor - que és qui ens ha acollit fins avui a casa seva, i ara sí, dilluns, marxem a casa nostra, ja us ho explicarem!-. Després de buscar un lloc per a sopar que no ens impliqués deixar-nos-hi els ronyons com a mètode de dació en pagament, vam acabar en una mena de centre comercial de menjar. És un edifici de dues plantes amb diversos establiments, des del més cutre fins al més estrany que us pugueu imaginar. Vam acabar sucumbint als encants d'unes porcions de pizza fantàstiques i ens vam decidir a sopar. Fins aquí, tot normal, tot i els dubtes que ens van suposar els 15 tipus de begudes diferents que hi havia (5 tipus de llimonada, 3 coca-coles i derivats.... i evidentment, ningú no beu aigua).

Vam sopar feliços i contents, i la Carlota va decidir auto-regalar-se un gelat de Ben&Jerry's de xocolata amb més xocolata i més xocolata per postres ( i vaig ser molt feliç! ;) ), tot i el fred que feia a fora.

Quan ens disposàvem a anar a prendre una cervesa, l'Edu es va adonar que no duia el passaport, i aquí van començar els problemes. Volíem anar a un pub on hi havia una trobada de gent que parla en castellà (espanyols, d'acord, però d'altres llocs també) però sense passaport no es pot ni tan sols entrar als bars. Després de dos intents fallits, vam decidir que la millor idea seria anar a la residència de l'Hèctor i, havent comprat abans una ampolla de cervesa, prendre-la allà. Mentre hi anàvem, fèiem broma, que segur, seguríssim, que hauríem de signar un formulari o complir alguna formalitat. I sí, evidentment, formulari verd, formulari blau, a l'estil de l'Astèrix i l'Obèlix a les dotze proves, ens va tocar omplir el formulari per entrar alcohol a la residència. el resultat és aquest:

El cartellet assegura que estem autoritzats a beure alcohol (màxim 10 persones)

I ahà, va arribar el moment de bufar les espelmes, però és clar, no podia ser tan fàcil. Aquesta vegada no va tocar omplir formulari, però ens vam adonar, per sort, i a l'últim moment, que si enceníem les espelmes a dins, podíem fer saltar els detectors de fum i, un cop les espelmes posades damunt d'una muffin de nabius i d'un tros de brownie de xocolata amb nous, ens va tocar sortir a bufar les espelmes al carrer. I així vam acabar, bufant les espelmes en un banc de pedra de la residència del davant d'on estàvem, amb aquestes pintes:

A punt de bufar, demana un desig...!

I després de bufar les espelmes, vam anar a menjar-nos el pastís improvisat i a prendre'ns la cervesa (un cop autoritzats), i aleshores, ens en vam anar a dormir, quan la Carlota ja s'havia fet gran i n'havia fet 22.


La propera entrada, us expliquem com hem trobat pis i us ensenyarem com és casa nostra!


Una abraçada,

Oriol i Carlota

Cereals invaders

Hola familia!

No sé exactament per quin motiu, però imagino que us farà il·lusió tenir notícies nostres, però com que fer-ho de manera convencional no és el nostre estil, hem pensat que seria més divertit si us expliquem, de tant en tant, allò que ens sorprèn o ens agrada veure per aquí.

De moment no hem tingut massa temps per veure gaire coses, la veritat és que estem una mica atabalats buscant pis, cosa que no és excessivament fàcil, però seguim buscant sense treva i esperem trobar alguna cosa abans de dimecres.

Però és imprescindible que llegiu la nostra experiència cereàlica. Sí, ho heu llegit bé; els cereals americans mereixen un capítol especial (el primer!) en el nostre relat de l'experiència americana.

Imagineu un passadís de 15-20 metres de llarg amb dues prestatgeries de 2 metres del sostre a terra. ho teniu? ho visualitzeu? d'acord. Doncs ara imagineu-les plenes -de dalt fins a baix- de cereals. podeu pensar que no és res, que no és greu, i que tots els cereals del món no poden ser diferents. Però és mentida! no us imagineu la quantitat de cereals diferents que hi ha al món, i són tots aquí! hi ha cereals de colors, de formes diferents, de tots els gustos del món i de tots els preus i de tot del tot de tot del que us pugueu imaginar. Hi ha cereals de poma, de cirera, de maduixa, quadrats, rodons, en forma d'estrelles, light, amb sucre, sense sucre, amb mel, de colors, de xocolata, en forma de cereal, cereals amb xocolata, amb fruites, sense res, ecològics (caríiiiissims!!) que s'inflen amb la llet, que no s'estoven... ah, i tots de tres, o quatre marques diferents. i si us penseu que els endreçen per marques, mentida! i si us penseu que els endreçen per tipus, mentida altra vegada! això és campi qui pugui, escolti'm!

No vam poder evitar comprar els cereals de colorins... I tenen tan mal gust com sembla.

Sé que no és una gran aventura, però ens hauríeu d'haver vist aturats, completament bloquejats durant deu minuts de rellotge intentant descobrir què volíem comprar per esmorzar, i sobretot, la cara que feia la resta de gent que passejava pel supermercat i ens mirava com si fóssim idiotes. El nostre major consol és saber que molts d'ells moriran sense haver tastat l'oli d'oliva, i això no ho canviaríem per res del món.

Bé, seguirem explicant-vos què fem tan aviat com puguem!

una abraçada!

Oriol i Carlota