Home, sweet home (3/3)

Hola familia!

Per fi, per fi, acabem la peripècia de trobar casa!

En la darrera entrada estàvem desesperats movent-nos entre les diverses immobiliàries de Cambridge i en caça i captura de la Jeniffer.

Doncs quan ja ens pensàvem que no trobaríem mai un lloc on viure i ens plantejàvem alternatives diverses (llogar una auto-caravana, dormir sota d'un pont, fer-nos passar per un dels estudiants asiàtics de la residència de l'Hèctor i dormir sota l'escala o al pàrquing de bicicletes...) llavors, llavors vam veure la llum. Vam entrar en una immobiliària molt petita, on ens va atendre un noi molt maco, amb cara de penjat, en Tim, que molt ràpidament ens va dir que tenia una cosa que potser ens serviria... per cert, us ha agafat les trucades, la Jeniffer a vosaltres? A nosaltres tampoc. Comencem a sospitar que la Jenny no existeix, és com el Pare Noel o el Ratoncito Pérez...

Doncs això, que de cop, l'amic Tim ens va dir que tenia per a nosaltres un apartament molt petitó, moblat, perfecte per a nosaltres... però tenia dos problemes: que no podíem anar-lo a veure aquell dia i que no s'hi podia entrar a viure fins el dia 1 d'octubre. D'acord, ara pensareu, va home va, que ja deu fer dies que hi viviu.. sí, però llavors érem 17 de setembre, i la cosa estava complicada...

L'endemà vam anar a veure el pis, i després d'una ullada vam decidir que definitivament, allò havia de ser casa nostra. Vam marxar de l'apartament amb el cor encongit de no poder-hi tornar però amb la felicitat de saber que no, finalment, no viuríem sota d'un pont.

la nostra habitació

Els dies següents vam fer un munt de coses, com per exemple pagar tot el lloguer de cop, però això ara no ve al cas. El que sí que és important és que us expliquem com vam fer la mudança fins a casa nostra. Heu de saber que el nostre amic Hèctor ens podia acollir durant 14 dies, però no més, cosa que ens va fer moure'ns de casa seva cap a un hotel tres dies abans de marxar. Però com que som personetes preparades per a la vida moderna, vam deixar les nostres maletes enormes a casa l'Hèctor i ens vam endur el que necessitàvem a l'hotel. Hauria estat fantàstic si no hagués diluviat durant el viatge de casa de l'Hèctor fins a l'hotel. Només un apunt, durant tot el dissabte i diumenge al matí NO VA PLOURE.

Diumenge al matí vam llevar-nos i al cap de poca estona ens va trucar l'amic Tim dient-nos que podíem anar a casa un dia abans del previst. Vam sortir d'una revolada de l'hotel i vam anar cap a casa. Un cop hi vam ser, vam decidir anar a buscar les maletes a casa l'Hèctor i quan sortíem de casa seva carregats com mules.... sí, efectivament, es va posar a ploure.

Un cop més o menys instal·lats i remullats ens vam adonar de totes les coses que ens faltaven a casa: llençols, olles, tuppers, edredó, coixins, sabatilles, una graella... en fi, que ens en vam anar a comprar (sí, meravelles del capitalisme salvatge, els diumenges està TOT obert).

Com que som una parella fantàstica i adaptadíssima a l'entorn, anem en bicicleta a tot arreu (a Cambridge va així la cosa, si ets "cool", vas en bici), així que, per què no, a comprar en bicicleta. Vam anar al Target, que és una cosa així com un LIDL on hi venen de tot, menjar, roba, bicicletes, iPads... i vam carregar amb tot el que havíem de comprar.

El viatge de tornada va ser una mena de broma, perquè tot i que ja havia sortit el sol, ens en vam adonar que la gent ens mirava quan anàvem pel carrer.... quan vam arribar a casa i vam veure la fila que fèiem, vam entendre per què:

Aquesta era la nostra pinta tornant del Target

Doncs bé, després d'un parell o tres de dies de netejar, i endreçar, ens hem fet nostre l'apartament. Ah sí, que no sabeu com és... doncs mireu, vivim en un soterrani, que té les finestres a un metre de terra, així que tenim llum de dia, i tenim un llit, un armari molt gros, un lavabo prou gran, una tauleta per dinar, una cuina que té de tot, un sofà llit i una estufa, així que en tenim prou per viure i ser feliços :)

hem omplert una paret de mapes per no perdre'ns!

Aix! Doncs ja som a casa! Així que ara ja no cal que patiu més, que ja estem tranquils, feliços i contents a casa nostra. La propera entrada us explicarem què passa als parcs de Boston, i els seus terribles invasors...

sabeu quines són les de l'Oriol? i les de la Carlota?

Una abraçada,

Oriol i Carlota