Doncs sí, ja ha arribat la segona part que estaveu esperant...
Primer de tot, perquè no patiu més, us hem de dir que durant els dies que hem estat buscant pis no hem estat al carrer: per sort, tenim un amic magnífic, l'Héctor, que ens ha acollit a casa seva durant 14 dies.
Però anem al gra, que ens vau deixar en l'anterior entrada i encara no teníem pis i estàvem tornant-nos bojos amb el Craigslist! És evident que això no podia acabar així. Després de dos dies de recerca per internet, dilluns a primera hora vam poder anar al servei de Housing del MIT (Massachussetts Institute of Technology). Què és un servei de Housing? Doncs és un lloc on t'assessoren sobre com trobar un lloc on viure, des de donar-te adreçes de pàgines web, fins a telèfons d'agents immobiliaris o també fan revisió de contractes de lloguer per evitar que els estudiants siguin estafats en massa.
Al servei de Housing del MIT ens va atendre una mena d'àvia venerable tipus Miss Marple que ens va explicar a quins barris podíem viure i a quins no, què havíem d'exigir en un contracte de lloguer (aquí és obligatori per al propietari oferir la calefacció als inquilins, per exemple), i quins eren els preus que podíem pagar. A més a més d'això, ens va parlar d'una agent que ens havia de solucionar la vida: la Jeniffer.
Després de l'entrevista amb la Miss Murple de Philadelphia la Carlota es va passar tot un dia sencer trucant a tots els telèfons que ens havia passat la senyora: bed & breakfast, hostels, hotels, agents, hostals del YMCA (sí, el que tenen una cançó dedicada dels Village People)... Podem dividir el resultat de la recerca en dos grups: els que directament ens prenien per bojos, i els qui ens deien que cap problema, però que no tenien res per menys de 3000 $ al mes. Evidentment el tema era desencoratjador, però així i tot, no vam deixar de fer trucades a la Jeniffer, ja que a molts dels llocs on trucàvem ens deien que ella seria la solució als nostres problemes.
Però després de molts intents, un dels Real State Agents (agent immobiliari), o "realtor", ens van agafar el telèfon i ens van dir que ens podien ensenyar un estudi (un apartament petit) en un lloc concret. El preu era relativament alt, però la desesperació era proporcional, així que vam anar cap al lloc indicat. Ah! quin gran error! A New England tenen la mala costum de tenir més o menys els mateixos noms per tots els carrers, i pobres de nosaltres, vam anar a parar al carrer Cambridge de Cambridge i no al carrer Cambridge d'Allston, que és on havíem d'anar. Quan vam trucar a l'home qui ens havia d'ensenyar el pis, ens va treure de l'error i vam decidir anar cap al lloc indicat.
45 minuts després caminant sota el sol (Allston és a l'altre costat del riu, creuant-lo per un pont que és una autopista i que no està pensat per vianants), vam arribar al lloc indicat. Totes les cases del carrer eren bastant boniques, i estaven cuidades excepte una, que tenia l'aspecte d'estar abandonada. Us ho imagineu, oi? Vam picar a la porta de la immobiliària, i quan van sortir per ensenyar-nos la casa on se suposava que havíem de viure ens vam dirigir, efectivament, a la casa que estava més destrossada del món. Era una mena de casa del terror, el lloc on no voldríeu viure mai, escenari perfecte per pel·lícules de por tipus La Matança de Texas o per al robatori d'òrgans: façana de fusta despintada, la porta amb el vidre trencat, una porxada enorme amb les bigues completament desgastades, un passadís fosc i emmoquetat, amb una olor d'humitat penetrant que es desprenia de les parets... i quan es va obrir la porta de l'"estudi" en qüestió, va resultar ser una habitació petita, de la mida d'una cel·la de monjo de clausura, amb un llit, una tauleta, un microones, una pica i un vàter amb un forat a terra i una aixeta per a dutxar-se. No cal dir que vam sortir corrents immediatament i no vam ni esperar a parlar amb qui ens l'havia de llogar per dir que no, que no gràcies. Que el dia que volguéssim ser assassinats ja els avisaríem, però que de moment, ens estimem els nostres cossos sencers i no ens sobra cap ronyó.
 |
| Recreació aproximada de la casa que ens van ensenyar |
Havíem perdut l'esperança, era tard, feia calor i semblava que no trobaríem mai una casa per a nosaltres, però després de conèixer uns catalans que viuen aquí a Boston, vam acabar, sense voler-ho, al carrer on hi ha totes les agències immobiliàries de Cambridge. I allà va començar l'aventura de debò.
Imagineu un carrer molt i molt llarg, que, per exemple, és el carrer on hi ha TOT el que us pugueu imaginar de Cambridge. Doncs sí, allà hi ha les immobiliàries, totes posades en fila, així que, sense tallar-nos ni un pèl vam anar entrant a totes les que es posaven en el nostre camí.
En vam veure de tot tipus, d'immobiliàries; de les tradicionals, de les més modernes, de cutres, de pijes... Vam anar a una d'aquestes darreres (de les pijes) on ens va atendre un home amb un iPad que ens volia ensenyar una casa. La casa que ens va ensenyar, caríssima, per altra banda, eren dues habitacions buides amb un sofà ronyós. Val a dir que l'home, quan va veure el sofà fet pols i brutíssim es va posar a suar i va acabar d'agafar aquest aspecte, que fins aleshores només insinuava:
 | |||
| Imagineu-lo amb un iPad a l'altra mà i s'hi assemblarà bastant |
...continuarà...
una abraçada,
Oriol i Carlota
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada